Entre els meus records d’infantesa i joventut hi ha moltes passejades pel port de Maó. Els paisatges de Sa Colàrsega, els molls de davant s’Hort Nou i Cala Figuera es mesclen en la meva memòria amb el paisatge humà de la gent que habitava el port. Els posaria noms i llinatges, ara, però no ve al cas. Era habitual trobar-hi vesins de Maó que preparaven la barca i els arreus per fer una sortideta, al·lots provant sort amb la canya i el suret, i fins i tot, gent nedant a llocs com el Fonduco.

Res a veure amb el que hi trobam avui en dia. Ni al port de Maó, ni als altres ports, ni a molts altres espais de la costa. L’ordenació territorial i la regulació de les activitats, que sens dubte eren necessàries, han comportat la pràctica desaparició de les formes de vida senzilles vora mar. La gent normal ha estat expulsada, substituïda pel turisme de luxe i per la minoria rica local que pot pagar les xifres desorbitades d’un amarrament per a les seves joguines cares. Positional goods, que diu William Connolly.

La paradoxa és que tot açò ha estat impulsat per les administracions públiques. En nom de l’interès general, de la seguretat, del progrés i d’un parell més de conceptes vernís, la política portuària i de costes ha esdevingut escandalosament economicista. El que compta és treure’n el màxim rendiment econòmic, i l’instrument per executar-ho són les concessions administratives. L’administració de Costes (abans estatal, ara autonòmica) i les agències portuàries públiques han lliurat els millors espais de la primera línia de la costa a les mans dels millors postors. I com que el peix gros sempre es menja el petit, les poques empreses locals petites que havien aconseguit un pessic en el joc d’adjudicacions, a poc a poc van sucumbint sota la trinxadora de les grans corporacions nàutiques. La competència és tan desigual que esdevé impossible. I alerta, que per als clubs nàutics també van mal dades bastos: o entren en aquest joc i fan de proveïdors de serveis de la nàutica de luxe per fer calaix, o també acabaran arronsats.

L’APB tracta el port de Maó com si fos una mina, amb una insaciable voracitat extractiva. Basta mirar la seqüència d’ortofotos històriques del port de Maó per comprovar com s’han anat incrementant els pantalans gestionats a través de concessions privades, mentre disminuïa l’espai lliure i accessible a tothom. Cala Figuera i el Fonduco encara aguanten perquè són espais en decadència, però ja hi ha operacions en marxa per rehabilitar –quina por– aquests espais. Acabaran com la resta: amb un passeig marítim que no ens servirà per anar a veure la mar, sinó les llanxes i els iots que s’hi plantificaran a primera línia. La mar quedarà oculta darrere les fortunes flotants. I n’hi ha més: aquest passeig marítim, que podria ser una plataforma de fusta, de caràcter no permanent, el fan injectant tones de formigó dins la mar. L’impacte ambiental i paisatgístic és brutal i irreversible. Turisme sostenible li diuen.

Als ports de Ciutadella i Fornells, que no són de l’Estat sinó autonòmics, l’empresa pública Ports de les Illes Balears es comporta ben igual. La construcció d’un edifici de serveis a la primera línia del port de Fornells, que va tenir una àmplia contestació ciutadana, és un clar exemple per entendre quin és, sempre, el resultat: l’espai públic posat en mans d’empreses explotadores que paguen bé. A Ciutadella, el darrer concurs públic per adjudicar els serveis del varador del port es va resoldre a favor d’una gran empresa de Madrid i la liquidació de la petita empresa familiar de mestres d’aixa que feia un servei de proximitat, amb preferència per la població local.

I mentrestant, fa anys i panys que les associacions d’Amics de la Mar demanen i esperen una solució per poder mantenir el valuós patrimoni marítim que custodien. Els haurien de pagar per mantenir les barques històriques, però ni tan sols els donen un pantalà gratuït perquè puguin mostrar el preciós museu flotant de llaüts, bots culers, tèquines, gussis i bolitxeres que han sobreviscut.

Servidor no sé veure cap diferència entre el model de gestió –i de negoci– de l’Autoritat Portuària estatal, de Ports de les Illes Balears, i de l’administració de Costes, que abans estava en mans de l’Estat i ara es gestiona des del Govern de les Illes Balears. El model sempre acaba essent el mateix: que la màquina de fer doblers no s’aturi, i que el domini públic marítim terrestre tengui molt de domini, però poc de públic.

(Publicat al setmanari Ara Balears el 25 de gener de 2025)

L’Associació Cultural Baladí, presidida i representada per Vanesa Jiménez Sánchez, va organitzar durant diversos anys un Festival de Dansa Oriental a Menorca. Per a l’organització d’aquest festival, va rebre finançament de convocatòries públiques de l’IEB (Govern de les Illes Balears), del Consell Insular de Menorca, i de l’Ajuntament de Ciutadella.

Quan Baladí va rebre les primeres subvencions del Consell, hi governava el PP. Va ser abans de 2015. Res a dir, tot conforme a la llei. Després, amb altres governs, va rebre altres subvencions. Aquesta entitat justificava les subvencions de manera aparentment correcta. Fins l’any 2022, quan l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) va descobrir irregularitats. Davant els indicis d’una possible estafa, el Consell va tancar l’aixeta. Vegem què va succeir.

A principis de 2022 el Departament de Cultura del Consell va tenir notícia de sospites de gestió fraudulenta per part de Baladí. Immediatament, de manera preventiva i mentre no tinguéssim més informació, servidor, aleshores conseller de Cultura, i la directora insular de Cultura, vam advertir el personal del Departament per evitar que l’Associació Baladí tornàs a rebre cap tipus d’ajuda del Consell. Els anys 2022 i 2023 Baladí ja no va rebre cap subvenció a través de la convocatòria d’ajudes a entitats culturals.

El 20 de maig de 2022, el diari Ultima Hora va publicar que la Fiscalia investigava l’Associació Baladí per presumpte frau en les subvencions rebudes de l’IEB, del Consell Insular de Menorca i d’entitats locals (en realitat, només l’Ajuntament de Ciutadella). La mateixa notícia va ser replicada pel diari Menorca el mateix dia. Aquesta notícia ens confirmava les sospites, i vam donar instruccions als tècnics del Departament de Cultura perquè duguessin a terme una anàlisi exhaustiva de totes les factures presentades per Baladí l’any 2021: si detectaven qualsevol irregularitat durant el procés de justificació, no li pagaríem els doblers que se li havien concedit, més enllà de la bestreta que ja se li havia liquidat abans. I, efectivament, Baladí ja no va cobrar res més. També vam contactar amb l’IEB per coordinar les actuacions per defensar els interessos de les nostres institucions, que cada vegada semblava més clar que havien estat víctimes d’una estafa.

El 13 de febrer de 2023, l’IEB ens va comunicar que les accions judicials tiraven endavant, i que el Jutjat d’Instrucció núm. 1 de Palma admetia a tràmit la querella que havia presentat Fiscalia. Just l’endemà, 14 de febrer de 2023, el diari Última Hora va publicar aquesta notícia, que el diari Menorca va tornar a reproduir.

El 3 de març de 2023, el Jutjat núm. 1 de Palma va registrar davant el Consell Insular de Menorca l’auto d’admissió a tràmit d’aquesta querella, oferint al Consell Insular de Menorca la possibilitat d’emprendre accions judicials com a possible entitat perjudicada pels delictes comesos per la denunciada.

Davant la gravetat dels fets, i davant l’evidència cada vegada més clara que Baladí havia estafat el Consell Insular de Menorca, dia 13 de març de 2023 vaig convocar una reunió amb qui llavors era director insular de Serveis Generals, els serveis jurídics del Consell Insular de Menorca, i el personal tècnic i administratiu del Departament de Cultura, per analitzar totes les subvencions concedides a Baladí. En aquesta reunió es va decidir emprendre accions legals en nom del Consell Insular de Menorca contra Vanessa Jiménez Sánchez, per demanar-li responsabilitats pels danys causats a la primera institució de l’illa i als ciutadans de Menorca, i vaig donar instruccions perquè es formalitzàs la personació del Consell davant el Jutjat d’instrucció núm. 1 de Palma.

Els Serveis Jurídics van aconsellar que el Consell no encarregàs directament la defensa a un advocat, sinó que es coordinàs amb l’Ajuntament de Ciutadella per designar un mateix advocat, que així defensaria les dues institucions menorquines estafades. Des del Departament de Serveis Generals s’havien de fer aquestes gestions. Aquesta coordinació amb l’Ajuntament de Ciutadella sembla que mai no es va arribar a concretar, i el Consell va perdre l’oportunitat d’incorporar-se a l’acusació de la Fiscalia. Quan va succeir jo ja no era conseller, i per tant no ho vaig saber ni vaig poder fer res al respecte.

Les acusacions de l’actual conseller i del director insular de Cultura del Consell, Joan Pons Torres i Tiago Reurer, en el sentit que l’anterior equip de govern va amagar aquest tema i va decidir no fer res són rotundament falses. En tot cas hi va haver un problema de coordinació o comunicació en el moment del canvi d’equip de govern al Consell, quan des del Departament de Serveis Generals del Consell no es van dur a terme les accions que s’havien decidit a la reunió del 13 de març de 2023.

(Article publicat a Eliris.cat dia )

A principis d’aquest mes, tres dies abans de la pèrdua d’en Guillem Frontera, vaig anar al lloc d’Algendaret Nou a cercar el cabrit que hi havíem encomanat per Nadal. Na Marisa i en Raül continuen la bona feina que va començar en Nofre en aquest lloc fa una partida d’anys: formatge de vaca de raça menorquina, agricultura amb varietats locals, ous i carn, rebosteria dolça i salada. Tot de producció ecològica, amb el suport del programa de Custòdia Agrària del GOB.

En Nofre va ser un valent, un dels primers pagesos menorquins que van apostar per l’agricultura i la ramaderia ecològica davant l’escepticisme de molts. Que ho va encertar ho demostra precisament la continuïtat que han donat a la finca en Raül i na Marisa després de la jubilació d’en Nofre. La viabilitat d’un model de producció diversificada i respectuosa amb el medi ambient ja no és una possibilitat, és un fet. I un avantatge per als clients: el cabrit d’Algendaret Nou és més barat que el que podeu trobar a qualsevol supermercat, que ves a saber d’on el duen i com l’han alimentat.

Mentre tornava cap a casa, amb la carn aclarida, vaig pensar que hauria de telefonar a en Guillem Frontera. Una conversa que ja no va poder ser. Em revenia el diàleg que havíem tingut a través de les pàgines del Diari de Balears el juny de 2009 (quinze anys, ja!). Llavors va ser la primera vegada que vaig comprar carn ecològica directament a un pagès. Carn de vedella de raça menorquina del lloc de Tordonell de Dalt, quan l’amo era en Pau Olives. Ho vaig explicar en un article perquè la història d’en Pau em semblava digna de ser contada: un pagès veterà que havia decidit passar-se a la ramaderia ecològica i que ho explicava amb un somriure tan ample com les tanques de Turdonell: d’ençà que havia fet el canvi tenia més temps, més qualitat de vida, i econòmicament encara hi havia sortit guanyant. Tots els doblers que abans se li fonien en aigua, adobs, pinsos i electricitat s’havien reduït dràsticament.

En Guillem Frontera ho va llegir i em va respondre amb un article saborós com la carn de Turdonell de Dalt o d’Algendaret Nou. “Servidor som un devot recalcitrant dels pagesos”, escrivia en Guillem el 19 de juny de 2009 al Diari de Balears, i continuava: “Per això mateix de vegades sent com una fiblada quan aquests pagesos —res a veure amb els grans empresaris que treballen més les administracions públiques que no la terra— no són capaços d’aprofundir en allò que podria ser l’especificitat, la identitat de l’agricultura en unes petites illes com les nostres, i s’entesten a fer la competència a les grans explotacions continentals, sigui quin sigui el continent.”

La vigència d’açò que deia en Guillem és absoluta, però ara és més dramàtica. Són massa els qui s’entesten a mantenir un model de producció que acaba sortint car a tothom, i només genera beneficis als qui no viuen del camp o de la mar, sinó de l’especulació. Fins que els nombres no surten. Llavors la història acaba amb el tancament d’un lloc. El pagès, jubilat o a fer de jardiner o de manobre. El propietari, col·locant els doblers a un altre negoci que doni més rendiment. I la terra, venuda a un francès, o en el millor dels casos llogada a un altre pagès perquè hi faci ferratge intensiu i subvencionat per Europa o pel Consell.

(Per cert, la darrera novel·la de na Maite Salord, El temps habitat, fa pensar en tot açò. No en parla directament: ho evoca. I l’evocació, en mans d’una bona escriptora, és una estratègia eficacíssima per mostrar el que hi ha darrere la història que s’hi explica. Brava, mestra. En Guillem també ho tenia clar. “Maite Salord és un dels noms que quedaran”).

Però, tornant al que dèiem, l’abdicació no és el destí fatal del nostre camp. A poc a poc, a Menorca creix la proporció de productors ecològics sobre el total del sector primari. Hi ha vida més enllà de les subvencions a pràctiques insostenibles. Raüls, Marisas, dones i homes que aposten per una agricultura i una ramaderia literalment arrelades en el territori —varietats locals, races autòctones, adaptació i no artificialització del medi—. I Agroxerxa, i el GOB, i APAEM, Menorca al Plat, que fan una feina impagable per convèncer pagesos i ciutadans que la viabilitat del camp és possible si la competència és en qualitat i no en preu, i ens reeduquen la mirada per tornar a veure la nostra illa com un paisatge que alimenta.

Tot açò creix. Com les llavors, a poc a poc i sense fer renou. I més que creixeria si els clients, és a dir, tots i cadascun de nosaltres, no fóssim tan pertinaçment betzols de continuar comprant cabrit de plàstic a vint-i-cinc euros quan en podem tenir d’ecològic a setze.

(Publicat al setmanari Ara Balears el 28 de desembre de 2024)

Si ho demanam al Dr. Antoni Pons Esteva, professor de geografia de la UIB, segurament ens dirà que sí. Per argumentar-ho recorrerà al concepte d’illeïtat, a partir del qual va fer la seva tesi doctoral: Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears, 1956-2006. Ell mateix hi explica que aquest concepte, dit iléité en francès i Islandness en anglès, va ser encunyat en català per un insigne antecessor seu a la UIB, el geògraf felanitxer Bartomeu Barceló, qui també devia ser el primer a emprar el terme nisologia per designar una àrea de coneixement, interdisciplinar i transversal, que abastaria l’estudi de tot allò que té a veure amb les illes.

Barceló parlava i escrivia sobre això als anys vuitanta del segle passat, i ell mateix sostenia que sí, que hi ha illes més illes que d’altres, perquè unes tenen més illeïtat que d’altres. Barceló atribuïa la paternitat d’aquest concepte al psicòleg social francès Abraham A. Moles. Segons Moles i Barceló, si la insularitat és una realitat objectiva que indica la qualitat o condició que es deriva del fet insular, la illeïtat designaria aspectes fenomenològics i psicològics de les comunitats insulars, i vindria determinada per tres factors: la magnitud de l’illa, la distància a les terres continentals, i la diversitat interna. Així, podríem dir que les illes més petites són més illes que les grans, les que estan més lluny del continent són més illes que les que hi estan més a prop, i les illes més homogènies internament són més illes que les que tenen una major diversitat.

I si bé és cert, com diu Pons Esteva, que el terme ha estat traduït i emprat en altres llengües (també trobam referències a la isleidad en castellà), també és cert que, en general, ha fet poca fortuna. Ni el món acadèmic, ni el periodisme, ni l’argot polític han incorporat aquest terme de manera habitual. Es parla d’insularitat i d’insularisme, però no d’illeïtat. Hi ha alguna excepció. En l’àmbit institucional, el Pla de protecció civil de les Illes Balears (Platerbal) de 1998 incloïa el concepte d’illeïtat i en donava una definició nítidament barceloniana. Aquesta referència ha desaparegut a les versions posteriors del Platerbal. A la premsa balear, crec que qui més n’ha parlat ha estat Guillem Frontera, quasi sempre  remetent-se a Bartomeu Barceló. Altres autors, pocs, s’han referit en català al mateix concepte com illaïtat.

Però vet aquí que el lingüista Jaume Corbera ha publicat un article a la revista Llengua Nacional (número 127, segon trimestre de 2024), titulat Insularitat i illenquitat, en què esmena la plana tant als qui escriuen illeïtat com als qui prefereixen illaïtat. Corbera explica que la regla de formació de paraules en català (i igualment en francès) no permet formar un substantiu acabat en -itat a partir d’un altre substantiu, sinó que s’ha de formar a partir d’un adjectiu. Corbera creu que és per això que el Dictionnaire de l’Académie Française no ha inclòs el terme encunyat per Abraham Moles, perquè està mal fet. Per la mateixa raó tampoc no es pot incorporar al català normatiu. Però Corbera no es queda en la crítica, sinó que és propositiu: per dir el que volen dir Moles i Barceló, podem perfectament emprar el terme illenquitat. I vetg aquí que, recorda Jaume Corbera, el poeta menorquí Ponç Pons empra aquest mot a Els ullastres de Manhattan: «Jo cant agraït a la mediterrània bellesa i la humanística saviesa de la nostra illenquitat.»

No sé si aquest encertat article de Jaume Corbera ha tingut cap ressò. Estaria bé fer-li cas, tant per parlar i escriure bé, com per endinsar-nos en el significat i les conseqüències del que Moles, Barceló, Pons Esteva i altres han volgut dir quan deien illeïtat, havent hagut de dir illenquitat. Ens ajudaria a veure que, de les Balears, Mallorca és la menys illa de totes. I si fóssim capaços d’imaginar aquest país amb criteris d’illenquitat tal vegada tindríem idees noves per redreçar l’invent autonòmic sobre unes bases diferents, potser millors. Clar que si a Madrid encara no han entès de què va la insularitat, pretendre que ens comprin la illenquitat quan ni nosaltres sabem què vol dir no sembla gaire viable.

Pot ser que tot això només siguin cabòries, però jo no ho crec. Barceló reflexionava sovint sobre el fet que les illes poden ser objecte d’interessos estranys a elles mateixes; les seves societats i economies, fràgils per la seva dimensió, poden rebre influències positives o negatives des de l’exterior que modifiquen, amb una notable rapidesa, el seu comportament, i la illenquitat ajuda comprendre i analitzar millor els fenòmens associats a aquesta dinàmica. Ara que també pot ser, és clar, que res d’això ja no ens importi, perquè ja habitam aquestes illes com si no ho fossin, com si no en fóssim.

(Publicat al setmanari Ara Balears, 30 de novembre de 2024)

Tots coneixem la tràgica història dels presoners francesos de Cabrera, que Denis Smith anomena oportunament els soldats oblidats de Napoleó, perquè, en efecte, van ser oblidats i abandonats per tothom, pels seus i pels altres. Però no és tan coneguda la història prèvia. Cabrera no va ser la primera destinació escollida: abans hi va haver plans per distribuir aquells presoners a totes les Illes Balears, un poc per hom.

A Menorca ens n’havien d’enviar a centenars, potser milers, però algú ho va aturar. Des de 1802 l’illa tornava a estar sota dominació espanyola, després de quatre anys ocupada pels britànics. Set anys més tard, però, qui encara hi tallava el bacallà era l’almirall Cuthbert Collingwood, comandant en cap de l’armada reial britànica. Vivia a una casa que avui encara existeix, amb unes vistes que dominen tot el port de Maó. Va ser ell qui va decidir que a Menorca només hi vindrien uns quants oficials francesos, que serien més o menys ben tractats. De la tropa, que se n’ocupàs un altre. El 21 d’abril de 1809 la flota presó procedent de la badia de Cadis, arrossegada per navilis espanyols, va comparèixer davant el port de Maó, i a Collingwood li va faltar temps per exigir als capitans que girassin cua i es dirigissin a Mallorca, enviant una carta al governador espanyol per dir-li –és a dir, per ordenar-li– que s’oblidàs de Menorca.

A partir d’aquí ja sabem què va passar: a Mallorca tampoc no els van voler i els van facturar cap a Cabrera. Oficialment la Junta Suprema de Mallorca s’havia de fer càrrec del sosteniment dels presoners francesos. I al principi va ser així, però a poc a poc tothom els va anar oblidant. Tant, que els presoners van començar a morir com a mosques, de gana i de malalties. Es calcula que dels 11.000 que van desembarcar a Cabrera només en van sortir vius 3.600. Els morts van passar de llarg dels 7.000.

Europa, segle XXI. No són francesos. Tampoc enemics. La majoria són africans. Són milers i arriben per la mar, però la rica i culta i humanista i exemplar Europa no sap què n’ha de fer. O, més ben dit: fins fa poc no ho sabia, però ara ja sí. La nova plana major europea, amb la presidenta Ursula von der Layen al capdavant, ha normalitzat el discurs de l’extrema dreta assumint la queixa collingwoodiana de Giorgia Meloni: aquí no els volem, que els engronsi un altre. La diferència és que ara hi ha una factura d’uns quants zeros pel mig. Von der Layen ha posat catifa vermella a la líder de l’extrema dreta amable (perdonau l’oxímoron) perquè expliqui als seus col·legues la gran solució: tancar els presoners –és a dir, els migrants, o sigui, és el mateix– fora de les fronteres de la Unió Europea, i pagar a qui els vulgui tenir. Cap a Cabrera, idò. Vull dir, cap a Albània.

A diferència dels presoners napoleònics, ara l’expulsió i el tancament de migrants es paga bé. Què li dona Itàlia a Albània per ‘gestionar’ (paraula horrible que cada vegada empram més i per a tot) els migrants expulsats? Segons la premsa italiana, el primer contingent d’estrangers enviat a Albània ha costat 18.000 euros per migrant, que s’afegeixen als 800 milions que en cinc anys Itàlia pagarà a Albània per la construcció i el manteniment de la presó –ells li diuen centre– de Gjadër.

Però, i si ens ho miram d’una altra manera? En aquests temps líquids tot s’hi val, i qui no és flexible no puntua. Ens podríem demanar, per exemple, què tenen els albanesos que no tinguem els menorquins. Si la nova política europea va cap aquí i paguen bé, per què se n’ha de beneficiar un país que no és soci del selecte club europeu? Ara que s’ha obert la veda i que ja no hi ha cap Collingwood que ho impedeixi, per què no oferim Menorca per tancar-hi migrants a preu de mercat? A més de donar feina podríem equilibrar la balança fiscal. Oblidem-nos del règim especial, de les compensacions per la insularitat i del deute històric espanyol. Que pagui Europa a canvi de fer-li un servei, i tots contents. A la Mola tenim un milió de metres quadrats plens d’edificis que cauen. I que no s’enfadin els de Ciutadella: si vam ser bons per posar plaques solars a Punta Nati, també ho hauríem de ser per posar-hi un camp de concentració de migrants estrangers. Perquè estarem d’acord que les persones són més importants que les plaques solars, no?

A 18.000 euros per migrant hauríem de fer un pensament. Si a les Illes Balears ja tenim l’experiència i l’honor d’haver inaugurat a Cabrera el primer camp de concentració de l’era moderna, en ple segle XXI podríem ser els primers a encetar el nou nínxol de mercat que han obert Meloni i Von der Layen. Reserva de la Biosfera, Menorca Talaiòtica Patrimoni Mundial, Reserva Starlight, i ara també Paradís dels Migrants. No rigueu, no.

(Publicat a Ara Balears el 2 de novembre de 2024)

Cada any, entrat el setembre, el canvi d’horaris dels busos de línia que recorren Menorca ens assenyala que la temporada turística comença a anar de cap avall. Canvien algunes hores per adaptar-se als horaris dels instituts de Secundària, cosa que està molt bé. M’agrada, aquest moment de l’any. La majoria d’usuaris hi som tan assidus que hem arribat a tenir un tracte familiar. El primer bon dia és per als de casa quan te’n vas, el segon per als col·legues de parada, i el tercer per al xofer.

El dia que comencen les classes als instituts, la mitjana d’edat del passatge baixa de cop, i tots semblam més joves. La massificació turística dona pas a la massificació escolar, i encara que, posats a triar, m’estim més la segona, tampoc no estaria de més que els responsables de les rutes fossin més previsors i alguns passatgers no haguessin de fer el trajecte per carretera drets enmig del passadís. O directament quedar-se en terra, com passa més d’una vegada. En qualsevol cas, m’agrada que en aquesta època el bus deixi de fer olor de bronzejador de coco i en comenci a fer d’entrepans de formatge preparats a correcuita, perquè els primers dies de l’horari nou és fàcil una badada.

Aquests canvis al bus regular ajuden a percebre que Menorca torna a ser una illa amb persones que l’habiten, i no només gent que hi passa. I la sensació és agradable, però la joia no acaba de ser completa. Fins i tot quan arribin els mesos d’hivern i de turista no n’hi hagi gairebé cap, no hi haurà manera de viatjar sense la sessió contínua de vídeos de promoció turística que es projecten a la pantalla de proa. Vas amb el bus de línia, però sembla que sigui un bus turístic.

Aquests vídeos solen ser sempre els mateixos, des de fa anys. De tant posar-los, acaben produint el mateix efecte que els anuncis publicitaris que abans et maçolaven per la televisió i avui et corquen des de qualsevol dispositiu, plataforma o aplicació: te’ls arribes a saber de memòria. Com que l’àudio es transmet pels altaveus encastats damunt els seients del bus, encara que no et vulguis mirar la pantalla et menges per força la banda sonora, i no pots evitar reproduir dins el teu capet aquelles imatges que t’han quedat gravades. I la cosa es complica si seus a la part davantera del bus, perquè l’àudio del vídeo es mescla amb el so de la ràdio que escolta el xofer, no sempre a un volum moderat. Hi ha xofers que els podries anomenar per l’emissora que posen: en Cope, en Cadena Dial, en Kiss FM. Tant si t’agrada com si no. I també passen coses sensacionals. Un dels busos de la meva ruta té la pantalla espatllada, però no es priven de posar els anuncis turístics. La pantalla és negra, però els altaveus et diuen que estan reproduint els vídeos. Ens posen a prova? «Sabries dir quina imatge correspon a aquesta frase que diu ara la locutora?»

Insistesc que no són informatius, sinó publicitat turística… fora de temporada turística. Corregesc: sí que hi ha un vídeo informatiu, de servei públic. Un de la Covid, tothom amb mascareta i un fillet que explica que el bus és segur. Tal vegada sigui una campanya de salut pública per a la pròxima pandèmia. Però és l’excepció. Els altres, tots, són pura propaganda turística. De debò fa falta?

Un d’aquests vídeos ens diu que Menorca és “una isla de acantilados salvajes y suaves arenales”. Em deman si ens el posen durant l’hivern perquè els menorquins sapiguem el que ja saben els turistes, perquè jo no he sentit mai cap vesí dient que els penyals de Menorca són salvatges. Val a dir que també mostra coses que els menorquins coneixem i els turistes no, com quan diu que som “una isla sostenible de playas vírgenes” i mostra imatges de platges on no s’hi veu ni una ànima. Fa enveja, eh?

Llavors hi ha aquell que toca d’èpic, que diu que Menorca és una illa plena de gent autèntica –us assegur que tots els passatgers del bus ho són–, persones senzilles, molt feineres i lluitadores –açò ja no ho podria assegurar, no conec prou tothom. En aquest vídeo hi surten forners i carnisseres, madones i sabaters artesans, un tractor que llaura i un pescador de barca de bou, i molta altra gent que entra i surt de botigues, que deuen ser les que no tanquen a l’hivern quan no hi ha turistes, o les que no tanquen definitivament perquè, quina sort, tenen relleu generacional i han trobat gent jove que vol aprendre l’ofici.

Potser és per açò que en tot aquest anunci tothom somriu i està content, perquè ara és un bon moment, diu la senyora del vídeo, per arrelar i créixer i fer-ho tots junts pel bé de Menorca. Preciós. Però, no ens ho podrien dir a una altra banda? Seria polit poder viatjar en bus conversant amb la persona del costat sense interferències turístiques. O simplement en silenci, aquest bé cada cop més escàs.

[Article publicat a l’Ara Balears dia 6 d’octubre de 2024]

El col·laborador d’Ara Balears Antoni Janer Torrens va publicar poc abans de Nadal (Ara Diumenge, 23 de desembre) un interessantíssim reportatge, La Balanguera que no pogué filar la balearitat, en el qual reconstrueix el camí frustrat de la proposta, l’any 1983, per convertir aquest poema de Joan Alcover, amb música d’Amadeu Vives, en l’himne de les Illes Balears.

L’autor es va interessar per la posició que va tenir el PSM de Menorca davant la proposta, i em va demanar que l’hi explicàs. Vaig conversar amb alguns militants històrics del partit menorquinista i, com molt bé escriu Janer, més que una oposició frontal hi va haver una actitud de prevenció davant el camí que prendria el recent autogovern de les Illes Balears, encara a les beceroles.

Sis anys abans, el juliol de 1977, els partits polítics de Menorca havien signat el Pacte del Toro per l’autonomia de Menorca, un acord que establia les bases comunes per desenvolupar el procés autonòmic. A diferència de 1931, quan Menorca va rebutjar majoritàriament l’avantprojecte d’estatut d’autonomia impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’any 1977 es va imposar el pragmatisme: l’autonomia de les Illes Balears era el camí viable en el marc de la nova Constitució espanyola. Però la suspicàcia històrica subsistia, i hi havia el temor que l’autonomia comportàs substituir el centralisme de Madrid per una excessiva dependència de Palma. Per açò el Pacte del Toro va voler fixar els mínims d’una autonomia balear acceptable: el futur Estatut havia de reconèixer la personalitat político-administrativa de cada illa, i donar preeminència a les institucions insulars (un Consell General a cada illa), creant alhora un Gran i General Consell interinsular de caràcter representatiu i coordinador.

L’Estatut d’autonomia de 1983 no va satisfer les aspiracions del menorquinisme polític: i no només per una qüestió de grau —el sostre o la capacitat d’autogovern que l’Estat atorgava a les Illes Balears—, sinó també per l’arquitectura institucional que consagrava aquesta llei orgànica. La Comunitat Autònoma de les Illes Balears tindria un Parlament i un Govern, però els consells insulars quedaven relegats a simples entitats de règim local supramunicipal —com les diputacions provincials a la resta de l’estat—, sense assolir la condició de governs insulars dins l’estructura institucional de la CAIB.

Aquest dèficit va ser parcialment esmenat amb la reforma de l’Estatut de 2007, que sí reconeix els consells insulars com a institucions autonòmiques, i va establir unes competències pròpies dels consells (article 70) i els donava capacitat reglamentària sobre aquestes competències. Tot i així, amb l’argument de la coordinació i de la necessitat de vetllar per l’equilibri i la cohesió territorial entre les diferents illes, alguns grups polítics van fer incloure en el nou Estatut unes clàusules de salvaguarda de la preeminència del Govern de les Illes Balears damunt els consells insulars.

La política no és només el que diuen les lleis sinó allò que es fa amb elles, i l’Estatut, com totes les lleis, es pot aplicar amb un criteri restrictiu o flexible. I el fet és que la praxi política habitual del Govern de les Illes Balears —també quan ha governat l’esquerra— ha estat la maximització del seu paper en el disseny i execució de les polítiques públiques, i la consegüent subordinació dels consells insulars, a vegades vists més com una nosa necessària que com la virtut més important per teixir un vincle sòlid i perdurable entre les nostres illes. (Aquesta realitat, ves per on, ha perjudicat especialment el Consell de Mallorca, que arrossega un problema d’identitat i rellevància no resolt). Per açò el menorquinisme polític avui continua aspirant a una reforma més essencial de l’Estatut d’autonomia que converteixi els consells insulars en autèntics governs, amb més capacitat, més competències i menys dependència de l’executiu balear.

Açò no obstant, el context polític actual, amb una dreta visceralment contrària a l’autogovern, torna a imposar el pragmatisme. La dreta s’escora cap a una visió cada vegada més nacionalista, centralista i piramidal de l’Estat, i no podem badar. Cal centrar tots els esforços en exigir i mantenir la dignitat i els drets de les institucions autonòmiques, i preparar l’alternativa imprescindible perquè el nacionalisme espanyol i el sucursalisme balear —provincià, carrincló, vulgar— no aconsegueixin els seus objectius.

En tot cas, mentre anam preparant una nova majoria progressista i sobiranista per recuperar els governs insulars, hauríem d’aprendre les lliçons dels darrers quaranta anys i ser conscients que si qualque dia és possible una altra balearitat, serà perquè és teixida de baix a dalt, democràtica i representativa de la pluralitat d’aquestes illes. Perquè cada oportunitat que perdem és terreny abonat a la desafecció, i metzina per als qui volen incendiar l’autogovern.

[Publicat al setmanari Ara Balears, 13 de gener de 2024]

Durant els darrers anys, des de l’oposició, el Partit Popular es va esgargamellar reivindicant que la Llei Menorca Reserva de Biosfera vingués acompanyada d’un bon finançament. Al llarg de tot el procés de tramitació de la llei aquest va ser el seu principal camp de batalla. Gairebé l’únic.

Els populars no van dedicar gaire atenció als temes essencials de la llei: preservar la biodiversitat, afrontar el repte de la massificació turística, millorar la gestió integral de l’aigua, limitar la pressió nàutica al litoral, etc., si no era per intentar rebaixar l’ambició dels objectius plantejats i la intensitat de les mesures per aconseguir-los. Tot açò era literatura ecologista. El que ens havia de preocupar de debò era el finançament del Govern de els Illes Balears, que, per descomptat, havia de ser incondicionat. Aquesta reivindicació, que algun despistat va poder confondre amb un rampell sobiranista, en realitat tenia una motivació més prosaica: que venguin doblers amb l’etiqueta sostenible, i després ja veurem què en feim. Coses moderades, raonables, allunyades d’extravagàncies ecologistes.

L’obsessió del PP pel capítol de finançament de la llei recorda aquell eslògan mordaç que diu que a alguns els interessa més ser reserva de la bitlletera que reserva de la biosfera. Una actitud, la del PP, que s’assembla molt a la que aquestes setmanes han exhibit els països petroliers a la COP28 de Dubai: l’important és la butxaca, no ens deixem endur per un excés de romanticisme verd, ni pels discursos apocalíptics de quatre —o quatre mil milions— d’éssers humans acollonits pel canvi climàtic. Que hi hagi doblers, que tot es pot pagar. També el silenci.

El PP de l’oposició trobava inadmissible que el finançament de la Menorca Reserva de Biosfera, que la llei estableix en un mínim de cinc milions d’euros, no fos pagat exclusivament pel Govern, sense l’aportació complementària del vint-i-cinc per cent —un milió d’euros— per part del Consell Insular de Menorca. Al final, dia 1 de febrer la llei es va aprovar amb aquest sistema de cofinançament tan abominable pels populars, i des d’aquell mateix dia, mirant de coa d’ull les eleccions que s’atracaven, es van comprometre solemnement a redreçar aquest despropòsit quan governassin.

Ara ja governen, però on vaig dir blanc ara dic negre. El vicepresident del Govern Antoni Costa no es va despentinar quan va anunciar que el Govern només aportarà els quatre milions d’euros que preveu la llei. Ara ja no és tan horrible. I aquesta només va ser la primera andanada de la flamant operació Reserva del Trilerisme, perquè resulta que aquests quatre milions que ja no són cinc els trauran de la recaptació de l’Impost del Turisme Sostenible. Igual que els vint milions per al finançament de la capitalitat de Palma. I el mateix que els quatre milions per finançar la capitalitat d’Eivissa. En total, vint-i-vuit milions d’euros que, abracadabra!, es descomptaran dels cent trenta-sis milions que ha previst ingressar el Govern amb l’ITS l’any 2024.

El vicepresident Costa es va desplaçar a Menorca dia 29 de novembre per presentar els pressuposts de la CAIB per l’any que ve als agents econòmics i socials de l’illa, i va explicar aquesta operació, amb posat professoral, com una brillant innovació de comptabilitat creativa. Cap problema, perquè el seu delegat a Menorca, bon al·lot, aplaudeix la martingala com si, en lloc d’haver-li pispat quatre milions, més aviat li haguessin tret un pes de damunt. I els delegats a Eivissa i Palma, més del mateix.

Però ho expliquin com ho expliquin, són faves comptades. El que havien de ser tres mecanismes especials de finançament addicional per tres particularitats —les capitalitats de Palma i Eivissa i la Reserva de Biosfera de Menorca— al final no és més que una triple estafa que no suma ni un sol euro. Simplement els agafen d’una banda per posar-los a una altra.

Pel que fa a Menorca, l’any 2024 hauria pogut rebre entre 14 i 19 milions d’euros en projectes de l’Impost del Turisme Sostenible. Amb les filigranes de Costa, només en rebrà entre 10 i 15, i açò vol dir que perdrem entre un 21 i un 28,5 per cent del finançament que hauríem obtingut amb l’assignació de tot l’ITS corresponent.

Al final, l’illa que ha decidit avançar cap a un model més exigent en sostenibilitat i resiliència, i que per tant hauria de destinar tots els recursos de l’impost del turisme sostenible a compensar els impactes de l’activitat turística, veu reduïdes les seves possibilitats d’incrementar realment els recursos per fer-ho.

És, no hi ha dubte, una manera ben peculiar d’estrenar el finançament especial de la Llei Menorca Reserva de Biosfera. Na Peix Frit ha fet escola.

La versió oficial diu que el president del Consell Insular de Menorca va cessar la consellera executiva de Vox per la paràlisi del seu departament, però en realitat es tracta d’un departament només un poc més aturat que els altres.

El govern del Consell que va començar a caminar —és un dir— a mitjan juliol, ha batut tots els rècords d’inestabilitat institucional: dos consellers electes del Partit Popular van renunciar abans de prendre possessió, i ja són tres els membres destituïts de l’equip de govern —dos directors insulars i una consellera. Tots aquests casos han vingut precedits i envoltats de lamentables escenes de sainet. I mentrestant, la feina queda per fer. El relat oficial també alaba la capacitat resolutiva del president del Consell quan sembla que, malgrat les seves formes expeditives, només aconsegueix transitar d’una crisi a l’altra, sense rumb, sense objectius, sense resultats.

La sensació de paràlisi comença a ser un comentari generalitzat dins i fora del Consell. En un temps en què la política i l’administració pública pateixen una preocupant desafecció ciutadana, cal redoblar els esforços per recuperar la credibilitat i la confiança. Però ara mateix el Consell de Menorca segueix el camí invers. El desgavell continu i la falta de concreció de les polítiques que diuen voler promoure amenacen la credibilitat del Consell com a eina útil per als menorquins i, de rebot, poden minar la confiança en l’autogovern insular. I açò seria terrible. Si el desgast només fos de l’equip de govern, encara rai, perquè de recanvi n’hi ha. Però alerta si s’estén la percepció, tan injusta com vulguem, que el problema no és l’actual govern, sinó que el Consell és el problema. Va costar molt d’esforç arribar a tenir una institució d’autogovern insular com per agafar-nos aquesta crisi a la lleugera.

La responsabilitat de Vilafranca i del seu equip per aturar la caiguda en picat de la reputació del Consell és màxima, però de moment no es veu cap reacció. Més enllà dels continus espectacles poc edificants —no hi ha cap setmana normal—, retransmesos en directe pels seus protagonistes a través de les xarxes socials, en quatre mesos el nou govern ha estat incapaç de concretar cap projecte realment nou. Es limiten a presentar com a obra pròpia de govern allò que només era el tancament de projectes del govern anterior, i a aturar iniciatives que estaven en marxa però que, per raons ideològiques, ara volen liquidar. No sempre se’n surten, afortunadament, com va succeir amb la Fira del llibre en català.

Però pel que fa idees pròpies i projectes realment nous, es limiten a anunciar el que volen fer sense que llavors ho vegem traslladat a cap realitat concreta. Simples i vagues declaracions d’intencions que el primer dia generen un titular que fa quedar bé, el segon fan demanar què més, el tercer provoquen dubtes, i el quart rialles, si no fos que parlam de coses massa importants.

Just s’acabaven d’estrenar en el govern del Consell, van proclamar la intenció de modificar del Pla territorial insular, la introducció de nous serveis al Camí de Cavalls, la legalització dels nuclis rurals en situació irregular, i la modificació de la Llei Menorca Reserva de Biosfera. Aquests anuncis van aixecar expectatives. Positives per a alguns, i d’inquietud per a uns altres. Normal. Calia esperar que el govern del Consell passàs de les intencions als fets per poder-ho valorar. Però han passat els mesos, i els fets no arriben. El passat 24 d’octubre, onze entitats menorquines es van dirigir per carta al president Vilafranca per demanar-li que concreti els serveis que vol posar al Camí de Cavalls. D’açò ja fa un mes, però l’única resposta continua essent el silenci.

Sobre les altres qüestions tampoc no se n’ha sabut res més. Ben mirat, ja ens aniria bé si al final no són capaços de tirar endavant algunes d’aquestes intencions. El que haurien de fer és posar-se a fer feina amb allò que és important. En el cas del PTI, aprovat el maig, en lloc de generar expectatives incertes sobre la seva modificació, el que cal és desenvolupar-lo. Amb açò ja hi ha feina per quatre anys, i més. El mateix es pot dir de la Llei Menorca Reserva de Biosfera: només per dur a terme tot allò que se suposa que no volen modificar, ja tenen feina fins el dia de les properes eleccions. Diuen que la volen modificar, però no en què, ni com, ni quan. Tots hi sortiríem guanyant, també ells, si deixen de fer volar coloms i es posen a fer feina per incorporar ja les mesures que aquesta llei preveu per afrontar reptes essencials com la gestió de l’aigua, la limitació de l’entrada de vehicles i l’excés d’embarcacions durant l’estiu, o l’impuls als sectors estratègics per a la diversificació econòmica que tan necessita Menorca.

Veurem si són capaços de redreçar el rumb. Ara mateix hi ha més dubtes que esperances, i l’iceberg cada vegada és més a prop.

[Publicat al setmanari Ara Balears, 25 de novembre de 2023]

Durant els darrers vuit anys, el PP ha basat la seva oposició als governs progressistes en el mantra de la inestabilitat i la inseguretat dels pactes. Però qualsevol discussió entre antics socis de govern, ara sembla un amable ball de saló al costat dels embolics dels primers quatre mesos de pacte PP-Vox al Parlament de les Illes Balears: per llogar-hi cadires i menjar crispetes. Com deia n’Andreu Servera a una piulada, “Que divertida, l’hemeroteca!”, tot citant una piulada de Marga Prohens que deia: “Mamboooo…. i aquests són els que han de donar ‘estabilitat’ al #Pactedelcaos”. Sí, podeu riure, sense fer-vos mal.

És irresistible acudir al refranyer, perquè ho clava: no hi ha res més castigat que la llengua. Tot i que, en aquest cas, les llengües castigades són dues. La de Marga Prohens, per bocamolla, i la llengua catalana, perquè és justament la discussió sobre com poden castigar millor la nostra llengua el que està provocant les estirades de cabells més ferotges entre els que havien de garantir l’estabilitat i governar amb criteris tècnics i no des d’ideologies, i el llarg etcètera d’eslògans de la perfecta operació de màrqueting que ha resultat ser tot plegat.

El PP ens vol castigar la llengua a la manera de Felip V, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, mentre que Vox, que no entén de romanços, prefereix l’acció directa, sense manies. Primer va ser la rocambolesca història de l’Oficina d’imposició lingüística. Allà ja hi va haver nervis. I ara és la segregació a les escoles per raó de llengua.

La premsa amiga d’aquest govern intenta salvar la soldat Prohens: tota la culpa és de Vox, que no és un soci fiable, que demana impossibles, que s’aferra a les seves obsessions, que no entén que les coses s’han de fer dintre de la llei i que no és possible una escola a la carta…

Ep, un moment! Qui és que des de fa anys predica que quan governi segregarà els alumnes per raó de llengua? Quin partit és el que ha convertit la llengua en un camp de batalla sense importar-li ni poc ni gens si provocava divisió social? Quin és el partit que s’ha fet un fart d’excitar els instints catalanofòbics i crear expectatives als sectors més ultres, sense pensar com ho faria el dia que governàs? Va ser el PP, no Vox. El partit d’Abascal fa quatre dies que és a les institucions, però el PP fa estona que va encendre aquest fester, i ara no sap com apagar-lo. Sí, ja ho sabem que el seu soci és un piròman que va tirant metzina, però qui ha apilat llenya durant anys i ha encès el misto ha estat el PP.

Ara veurem com ho aclareixen. Divendres passat es van reunir els representants de PP i Vox per desencallar el tema. Segons la premsa addicta al règim, el PP va ‘exhibir fermesa’ i va deixar clars els límits. Segons altres fonts, va ser Vox qui va sortir vencedor, arrencant al conseller Antoni Vera el compromís de presentar just després de Tots Sants un programa detallat per segregar els alumnes per llengua. El PP té dues sortides, totes dues dolentes: cedir davant l’extrema dreta i provocar que les camisetes verdes tornin a sortir al carrer, o no donar-li el que vox, vull dir el que vol, i continuar alimentant la inestabilitat.

Senyora Prohens, és vostè qui va signar amb Vox uns acords de govern que diuen textualment “Los padres podrán elegir libremente el centro escolar para sus hijos, así como la primera lengua de escolarización. Nos comprometemos a extender este derecho en todas las etapas educativas antes de acabar la legislatura”. I ara ho passa malament perquè els seus socis li demanen que compleixi el que va signar? No plori, no. A aquestes alçades ja hauria de saber que qui amb al·lots se colga, compixat s’aixeca.